Som llavor. (1)

“…nomes eren uns nens quan van viure una guerra horrible i van passar una postguerra plena de fam, mancances, dolor, pèrdues… i encara que van viure tots aquells moments tan horribles,  van saber conservar i transmetre’ns que l’amor per la família és el més important del món.”

Amb aquestes paraules l’Ester Daza Macaya descriu al seus avis, i també als meus avis, als nostres tiets i a la nostra família, en el magnífic treball de recerca “Els que no van poder creuar el Jordà: vida al Raval al primer terç del segle XX”, i en el qual em referiré en aquest escrit.

Un treball que emociona i que m’ha permès descobrir coses de persones, a les quals he estimat amb l’anima, que desconeixia i que si em permeteu us faré cinc cèntims, en aquesta primera entrega. És un treball que fa una aproximació històrica de finals del segle XIX fins a mitjans del segle XX o bé dit d’un altre manera, de la Catalunya de la Segona República, la Guerra Civil Espanyola, la segona guerra mundial i els anys de repressió de la dictadura de Franco.

En el relat explica, entre d’altres, la vida del meu besavi, en Julián Macaya Peris nascut al 1891, el fill gran de tres germans. Tots ells van créixer amb la seva mare, la Vicenta ja que sent molt petits van perdre al seu pare en Rosendo Macaya. La Vicenta regentava una parada de fruites i verdures al mercat de la Boqueria a la zona de la gardunya.

Com tots el joves i nens d’aquella època, el tres fills ajudaven a la seva mare al mercat, però al besavi, en Julián, mica en mica es va anar endinsant en el món de l’ebenisteria. Allà és on comencen a  aparèixer les seves ideologies d’esquerres, i on per exemple, participarà en les vagues dels ebenistes contra les condicions laborals que la patronal els hi oferia.

En Julián va creixent i acaba coneixent a la meva estimada besàvia, la Pepita Camús, a qui vaig poder conèixer i estimar fins que va morir als 92 anys. La “iaia Pepita” va néixer a Barcelona, tot i que els seus pares eren de Girona. El Julián i la Pepita ven tenir a en Ramón, la Mercé (la meva iaia), el Paco, el Rosendo i la Carmeta. Tot ells van viure feliços durant uns anys en un pis al carrer de la Riera Alta, la part alta del Raval, ben a prop de la Rambla.

Degut a tenir una família nombrosa i moltes boques a omplir, amb l’arribada de la Segona República el besavi va començar a treballar de vigilant nocturn, una mena de cos especial de policia que es va crear durant aquest període per la manca de confiança del Govern de la República en la Guàrdia Civil. Ell era l’encarregat de la seguretat de la zona de la Barceloneta i Ciutat Vella, i és aleshores quan la seva implicació política anirà a més, participant en moltes reunions polítiques del sindicat de vigilants de Barcelona i sent un ferm defensor de la República i la pàtria catalana.

Al 1936 va començar el “Alzamiento Nacional” per part dels nacionals i en Julián durant la guerra civil va continuar vivint al Raval i exercint de vigilant nocturn, però degut als bombardejos constants al 1939 la por a que una d’aquelles bombes caigués a sobre de casa seva els fa marxar a viure a Parets del Vallés, a casa d’uns familiar i on els fills petits es senten més segurs.

És, estan a Parets, quan a traves de la radio s’assabenten que els nacionals ja han entrat a Barcelona i el Julián decideix agafar la família amb la intenció de creuar la frontera del Pirineus per marxar cap a França. Ell sabia que si es quedava els nacionals el matarien, no tant sols per la seva implicació política, sinó també pel fet que al ser vigilant de la República, pertany a un cos policial i disposava d’un arma.

És aleshores, quan decideixen marxar i comencen a caminar al costat de milers de persones que com ells escapen precipitadament de les mans de l’enemic, que durant la travessa la Pepita s’adona que per tot arreu hi ha nens perduts, plorant i cridant les seves famílies, i això, conjuntament amb que el seu fill, en Ramón de tant sols 17 anys, està al front de l’Ebre lluitant contra els nacionals,  l’acaba de convèncer de que no marxarà a França. No pot posar en aquell perill als fills petits durant la travessia, i no pot marxar sabent que quan torni el seu fill gran del front, no trobarà a ningú, ni sabrà on buscar-los.

En aquells terribles moments els besavis han de prendre una decisió que els marcarà tota la vida. En Julián insisteix en que marxin amb ell cap a França, però la Pepita no canvia d’opinió. Ell sap que si no marxa el mataran, així que decideixen que ell marxarà cap a França i que quan pugui tornarà a Catalunya. Entre llàgrimes i sense saber-ho, s’acomiaden i serà última vegada, ja que no es tornaran a veure mai més.

Durant la seva marxa cap a França, el besavi es va quedar a lluitar amb el maquis, els guerrillers antifranquistes, als Pirineus, i on va col·laborar amb la resistència francesa. Després d’un temps lluitant a la guerrilla, en Julián, es va allistar a l’exercit francès per lluitar contra els nazis durant la segona guerra mundial.

El meu besavi Julián Macaya Peris mai va poder tornar a Catalunya, mai es va tornar a casa, va anar a viure a Vic-Fezensac on va tornar a treballar d’ebenista i sempre va ser un home ben considerat al país veí per haver lluitat al costat de la resistència contra els feixistes alemanys. Va morir a França.

I fins aquí el primer dels meus articles sobre el treball de recerca de l’Esther. Aviat us faré nous articles, on seguirem coneixent la historia familiar, i l’amor que hem tingut i tenim per la nostre família, els valor per la llibertat nacional i el nostre país. Per acabar deixeu-me citar de nou a l’Esther:

“Un vincle que s’ha de cuidar, s’ha de protegir, s’ha de passar a la següent generació, perquè és aquest vincle el que ens fa millors persones, el que ens fa voler construir i deixar un món més just pels que vindran, un vincle indestructible que ni el temps, ni la mort poden trencar, un vincle que ens fa ser el que som i com som, perquè les nostres arrels també parlen de com seran les nostres branques i els nostres fruits”.

Moltes gràcies a la Esther Daza Macaya pel seu treball, per la seva recerca i per donar-me l’oportunitat de poder conèixer una mica més l’historia de la família.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: